L’Occitan, lenga romana o neolatina, derivaa dal latin, nais a la fin de l’emperi roman ensemp a portogués, espanhòl, catalan, francés, italian, franco-provençal, sarde, ladin, romanés e dalmatic. Al principi aquestas lengas avion pas un nom, e eron dichas vulgaras, lengas del vulgus, pòple. Per nòstra lenga se comença a adobrar vers lo Mila la paraula oquitanus, perqué per afermar s'adobrava l'adverbi òc (dal latin hoc est, es aquò). Ental 1303, ental De vulgari eloquentia, Dante Alighieri classifica las parladas partent da l’adfermacion, e definent tres idiòmas: lenga del sì, italian, lenga d’oil, encuei francés, e lenga d’òc, autre nom de l'occitan.

La lenga occitana era dicha decò provincialis, la lenga parlaa ental territòri que correspondia a la provincia romana per excellença, la Gallia Narbonensis, encuei Provença. Dante avia entre lhi siei modèls literaris pròpi lhi trobadors, sustot Arnaut Daniel, que definìs “miglior fabbro (dal latin faber, creator) del parlar materno”. A demonstracion de la dinhitat literaria reconeissua a la lenga d’òc, Dante fai parlar en occitan Arnaut ental Chant XXVI del Purgatori en la Divina Commedia.