News

L’ome que plantava d'arbols | Jean Giono

Progetto "L'Albero dei Pensieri" finanziato dalla Compagnia di San Paolo, maggior sostenitore, e dalla Regione Piemonte.

TRADUZIONE IN OCCITANO ALPINO DI ROSELLA PELLERINO 

 

Per que lo caràcter d'un èsser uman manifeste de qualitats pròpi fòravia, chal aver la fortuna de poler observar sias accions per de lònjas anadas. S'aquela accion es pas egoista, se l'idèa que la mena es d'una generositat totala, se es pròpi segur qu'a pas cerchat de recompensa, e que, en mai d'aquò, abie laissat ental monde de traças visiblas, siem alora, segurament, drant d'un caràcter que se pòl pas desmentiar.... vai anant a leser

 M’avia chalgut desbaracar lo champ. Après cinc oras de marcha, avio enca’ren trobat d'aiga e avio deguna esperança de trobar n’en. D'en pertot lhi avia la mesma suitina, lhi mesmes buissons brazits. M’era semelhat d'entreveire da luenh una pichòta figuraa niera, en pè. L’avio pilhaa per un àrbol mas totun, avio continuat. Era un pastre. Una trentena de feas cotjaas s’la tèrra que brusava s’arlamavon dapè a el... vai anant a leser

 Lhi òmes porton lo charbon a la vila abo lhi camions, puèi s'en tornon. Las qualitats pus bònas se gaston sot aquesta continua docha escossesa. Las fremas mitonon marsors. Lhi a concurrència sus tot, sia per vendre lo charbon coma per lo pòst en glèisa, per las vertuts que se fan la guerra, per lhi vicis que se fan la guerra e per la mesclura generala de vicis e de vertuts, sensa fin. En mai d'aquò l’aura, deco aquesta sensa fin, fai montar lo flin. La lhi a d'epidemias de suicidis e un ben de cas de folia, sovent asassina... vai anant a leser

 Arribat ente avia idea d'anar, avia començat a plantar sa barra de fèrre en tèrra. Com'aquò fasia un pertuis ente butava una glanda, puèi l'estopava. Plantava de rores. Lhi avio demandat se la tèrra era sia. M’avia dich que non. Sabia de qui era? Lo sabia pas. Pensava que foguesse comunala, o benleu, proprietat de gent que s’en ocupava pas. Lhi n’en fasia pas ren de conoisser lhi proprietaris. Parelh avia plantat sias cent glandas abo un grand suenh... vai anant a leser

 

L’an d'après, lhi era estaa la guèrra dal '14, que m’auria empenhat per cinc ans. Un soldat de fantaria polia pas gaire pensar a darbols. A dir lo ver, la causa m'avia nimenc truchat: l'avio pilhaa coma un passatemp, una colleccion de bols, e l'avio desmentiaa.

Finia la guèrra m’ero retrobat abo una liquidacion ben pichòta, mas abo una granda vuelha de prener un pauc d'aire pur. E com'aquò, sensa far de calculs, avio arpilhat lo chamin d’aquels cantons desèrts.

Lo paìs era pas chambiat. Totun, delai dal vilatge mòrt, avio entrevist da luenh coma una borrina grisa que curbia lhi brics coma un tapìs. Despuèi lo jorn drant, avio arcomençat a pensar a n’aquel pastre que plantava d'arbols. "Dètz mila rores, me disio, tenon pròpi un grand espaci".

Avio vist murir tròpa gent en cinc ans per pas imaginar-me decò la mòrt d'Elzeard Bouffièr, tant pus que, quora as vint ans, penses a lhi òmes de cinquanta coma de vielhs qu’an mec pus da murir. Era pas mòrt. Al contrari era ardit. Avia chambiat mestier. Avia mec pus quatre feas, mas, en chambi, una centena de bruscs. S'era desbarrassat de son tropèl que menaçava siei plantins. Perquè, m’avia dich (e m’en ero avisat) s'era pròpi pas sagarinat d’la guèrra. Avia continuat a plantar sensa donar treves.

Lhi rores dal 1910 avion alora dètz ans e eron pus auts de mi e d’el. L'espetacle era estonant. Ero da bòn sensa paraulas e, coma el parlava pas, aviem passat tota la jornaa quiets a passejar dins sa forèsta. Mesurava, en tres brancas, onze quilomètros per lo lòng e tres quilomètros per lo larg. A pensar que tot era sortit das mans e da l’espirit d'aqueste òme, sensa ajuts tecnics, se comprenia que lhi òmes polerion far ben coma Diu se s’ocupeisson d’autre e pas mec de destruger.

 

Avia seguit la sia idea e lhi fauls, que m'arribavon a las espalas, espanteats dempertot, n'eron la pròva. Lhi rores eron druts e avion passat l’etat de se far brotar dai jarris, e per las intencions de la Providéncia, per gastar l'òbra creaa, auria degut far arribar de ciclons. L'òme m’avia fach veire de jòlis bosquets de beulas qu'avion cinc ans, dal 1915, lo temp qu’ero en batalha a Verdun. Las avia avia plantat dins totas las fonzas onte sospetava, justament, que lhi avesse d'umiditat esquasi sot terra. Eron tendras coma de mendias e ben digordias.

Totun semelhava que lo procés marchesse da solet. El se sagrinava pas. Continuava, teston, a seguir lo siu objectiu, ben simple. Mas, en baissant al vilatge, avio vist ralhar d'aiga dins de bealieras que, a memòria d'òme, eron sempre estaa eissuchas. Era la pus estonanta reaccion qu’avesso jamai vist. Aquelas bealieras sechas, un bòt, avion jà portat d’aiga.

‘Na man d’aquelhi paisòts malaurós vists al principi d’la mia istòria s'eron plaçats sus lhi rests d’antics vilatges gallo-romans: lhi arqueòlogs avion gavat e trobat d’armons per la pescha en de pòsts ente, ental 1900, chalia aver de cistèrnas per tirar una estiça d’aiga.

Decò l’aura espanteava la sementa. E abo l’aiga eron tornats decò lhi sauzes, las forcholinas. lhi

prats, lhi òrts, las flors e una rason per viure.

Mas tot aquò anava talament mesi que un s’acostumava sensa s'estonar. Lhi chaçaors que montavon dins aquelas solitudas après la lèure o lo sanglier s’eron avisats de l’abondança d'arborins, mas avion pensat que foguesse òbra naturala d’la tèrra. Pr’aquò degun deranjava l’óbra d'aquel òme. Se l'avesson sabut, l'aurion obstacolat. Mas era al de fòra dal suspect. Qui auria polgut imaginar, enti vilatges e las administracions, una obstinacion talament generosa?

 

Despuèi lo 1920, ai jamai laissat passar un an sensa far vesita a Elzeard Bouffier. L’ai mai vist se plegar ni aver de dubits. E pura, mac Diu sa que mincatant semelhava que tot lhi se vireisse contra! Ai pas fach lo compte de son marrit sang. Se compren totun, que per un resultat parelh, lhi abie chalgut sobrar de malurs, que per far ganhar una passion parelh abie chalgut luchar contra lo desespèr. Un an avia plantat mai que detz mila plais. Tuchi mòrts. L'an d'après alora avia abandonat lhi plais per tornar ai fauls qu’avion tacat enca’mielh di rores.

Per far-se una idea precisa d'aquel caràcter fòravia, chal pas desmentiar qu'aquel òme vivia tot da solet, talament isolat que, vers la fin de sa vita, s'era descostumat a parlar. O, benleu, n’avia pas pus da manca?

Ental 1933 avia recebut la vesita d'una gardia forestala estonaa. Aquel foncionari lhi avia comandat de far pus fuèc de fòra per pas menaçar aquela forèsta naturala. Era lo premier bòt, lhi avia dich aquel ‘nocent, que se veia un bòsc parelh butar tot solet. Ent’aquel temp, Elzeard Bouffier anava plantar de fauls a dotze quilomètros da Postal. Per s'esparnhar d'anar e venir - vist qu’avia jà setanta cinc ans - rasonava de se bastir una cabana de peira ente semenava. E l’an d’après l’avia fach.

Ental 1935 una delegacion administrativa en regola era vengua examinar la "forèsta naturala". Lhi avia un grand personatge de las Aigas e Forèstas, un deputat, de tecnics. Avion ben extraparlat. Avion decidut de far quarquaren e, per bonur, avion fach pas ren, fòra que la soleta causa utila: butar la forèsta sot la tutela d’l'Estat e bandir que lhi venguesson charbonar. Perquè era impossible pas restar esbalucat da la belessa d'aquelhi àrbols joves en plena santat. Mèsme lo deputat n'era estat esmaravilhat.

 

Avio un amìs entre lhi capitans d’la forestala que fasia part d’la delegacion. Lhi avio explicat lo misteri. Un jorn d’la setmana d'après, erem anats ensemp a la recercha d'Elzeard Bouffier. L’aviem trobat en chamin a trabalhar a una vintena de quilomètros dal pòst ente avion fach l'inspeccion. Aquel capitan forestal pas per ren era miu amìs. Conoissia lo valor des causas. Era restat quiet. Lhi avio ufèrt lhi uòus qu'avio portat. Aviem dividut la merenda en tres, e passat quarquas oras muts a contemplar lo païsatge.

La còsta d'ente arribavem era cubèrta d'àrbols auts sièis o sèt mètres. Me n'avisavo de coma era lo país ental 1913: lo desèrt... Lo trabalh tranquil e regolar, l'aire desgordit di brics, la vita frugala e, en mai d'aquò, la serenitat d’espirit avion donat a n’aquel vièlh una santat esquasi solèmna. Era un atleta de Diu. Me demandavo gaire d’ectars seria enca’arribat a cuerbir d’àrbols.

Denant de partir, lo miu amìs lhi avia dich mec quarqueren sus de plantas que lhi semelhavon talhaas per aquela tèrra. Mas avia pas insistut. "Mec perquè, m’avia dich après, aquel òme n’en sai ben mai que mi”. Après una ora de marcha, - vist qu’avia continuat a pensar a n’aquò, avia jontat: "N’en sai ben mai que tuchi. A trobat una bèla manièra d’èsser urós!”

Gracias a n’aquel capitan pas mec la forèsta, mas decò lo bonur d'aquel òme eron estats defenduts. Avia fach nominar tres gardias forestalas per aquela proteccion e lhi avia fach talament paor que s’eron jamai fachas corrompre dai boscatiers.

L'òbra era estaa en pericol mec al temp d’la guerra del 1939. Enlora las maquinas anavon a gazògen e lhi avia pas pro de charbon. Avion començat a talhar lhi rores dal 1910, mas lo pòst era talament descòst da las vias principalas que seria estat un faliment financiari. L’idea era estaa abandonaa. Lo pastre s'era pas avisat de ren. Era a trenta quilomètros d'aquì, a continuar sia óbra, pasi, a ignorar la guèrra dal -39 parelh coma era estat per aquela dal ’14.

 

Ai vist Elzeard Bouffier per lo darrier bòt, a junh dal 1945. Avia alora otanta-set ans.

Avio arpilhat la via dal desèrt, mas eira, al mes de l’arroïna laissaa da la guèrra dins lo paìs, lhi avia una corriera que fasia lo servici entre la val de la Durença e la montanha. Reconoissio pus lhi pòsts de mias premieras promenadas, mas pensavo foguesse per la vitessa del viatge. Me semelhava decò que l'itinerari passeisse per de cantons novèls. Aviu avut manca d'un nom de vilatge per èsser segur qu'ero pròpi ent’aquel escarton, un temp arroïnat e desolat. La corriera m’avia descharjat a Vergons.

Ental 1913, aquela ruaa de detz o dotze maisons avia tres abitants. Eron sarvatges, se detestavon, vivion de braconatge, pus o mens dins l'estat físic e moral de lhi òmes de la preistòria. Las ortias minjavon tot a l'entorn las maisons abandonaas. Eron ent’una condicion pietosa. Avion pas d'arre a far que d'atender la mòrt: situacion qu’ajua pròpi pas la vertut.

Eira tot era chambiat. Fins l'aire. Al pòsts des auras sechas e amolenaas qu'un temp m'avion aculhit, bufava una aureta dòuça, charjaa de profums. Un bruch coma d'aiga venia dai brics: era lo vent dins las forèstas. E puèi – me l’atendio pas – avio sentut pròpi lo bruch de l'alga que ralhava ent’un bachàs. Avion fach una fònt, l’aiga era bondosa e (çò que m'avia truchat de mai) avion plantat dapé un telh que polia aver quatre ans, ja drut, símbol innegable d'una resurrecion.

En mai d'aquò, a Vergons era estat entreprès un trabalh que chamava esperança. Alora l'esperança era tornaa. Avion desbarassat lhi clapíers, esclapats lhi murs arroïnats, mai bastias cinc maisons. La ruaa eira fasia vint e uèch abitants e quatre coblas joves. Las maisonss nòvas, enchausinaas da gaire, eron enriondaas d'òrts onte creission mesclaas, mas ordenaas, verduras e flors, chaulets e rosiers, pòrres e mufliers, celleris e chapafuòls. Era devengut un pòst ente un avia vuelha d’istar.

D'aquì ero anat a pè. La guèrra just finia avia pas ajuaa la vita a s’arprener del tot, mas Lazar era salhit da la tomba. Ai pè d’la montanha veïo de champets d'òrdi e de seèl; al fons des valadas estrechas, de prats verdejavon.

 

Lhi uèch ans que nos separon d'aquel temp son bastats perquè tot lo paìs abie recomençat a lusir de santat e de bondança. Al pòst des arroïnas qu'avio vist ental 1913 se trobavon eira de maisons ben bastias, simbol d’una vita jaiosa e confortabla. Las vielhas fònts, noiriaas da las pluelhas e las nèus que tenon las forèstas, an arpilhat a colar. Las aigas son estaas embealeiraas. Dapè de totas las maisons, ent’un bosquet de plalhs, lhi bachàs des fònts ralhon sus tapìs de menta frescha. Lhi vilatges se son rebastits plan planet. Una populacion montaa da las planas, ente la tèrra es charivenda, s'es estabilia ental paìs en portant joventut, moviment e esprit d'aventura. Per la via se rescontron òmes e fremas ben noirits, filhs e filhas que sabon rire a qu'an arpilhat gust per lhi festins. Considerant la vielha populacion, destravisaa despuèi que viu en armonia, e lhi novèls arribats, mai de dètz mila personas devon lor bonur a Elzeard Bouffier.

Quora penso quun òme solet, mec abo sia simplas ressorças fisicas e moralas, es bastat per far gisclar dal desèrt aquel paìs de Canaan, tròbo que, a part tot, la condicion umana sie da admirar. Mas quora penso a tota la constança que lhi a chalgut en la grandessa d’esprit e a tota l’obstinacion en la generositat per arribar a n’aquel resultat, siu pilhat da un respect sensa fin per aquel vièlh paisan sensa cultura qu’a sabut realizar una òbra a l’autessa de Diu.

Elzeard Bouffier es mòrt patzeat ental 1947, a l’ospici d’Banon.